30 anys de Dansa a Peralada

Entre Josep Aznar i el Festival Castell de Peralada, hi ha afinitats electives que van més enllà de la col·laboració professional. Al llarg de trenta anys, fotògraf i festival han coincidit a mostrar-nos la diversitat de la dansa del segle XX en algunes de les seves figures més representatives, conceben la qualitat molt més lligada al sentit i a la bellesa del conjunt que a cap mena d'exhibicionisme individual gratuït, i en general gaudeixen del moviment dins una gran diversitat de registres organitzats en favor de la plàstica i dels ressorts emocionals.

Només cal fer una ullada a les fotos. Aznar captura la dansa de l'escenari com un fotògraf de naturalesa salvatge. Testimoni mut, organitza en un marc harmònic i apol·lini, el meravellós esclat de formes que el festival ens ha regalat al llarg de tres dècades.

Vet aquí la senzilla bellesa de la perfecció clàssica de Nureyev, la calidesa mediterrània del seductor Duato, el compromís col·lectiu i la modernitat del folklore de Gades, la delicada i elegant elevació de punta de Tamara Rojo, la força coral i els tutús dibuixant el nivell de l'aigua en què neden els cignes del Ballet de Cuba, el dinamisme atlètic ple de textures rocalloses i esperit clàssic en els avantguardistes Ballets C de la B, els doblecs de la roba tant del vestit com del teló de fons en les formes de Sara Baras, la flotabilitat aèria de Béjart amb el Ballet de Lausanne, la teatralitat apassionada d'Ángel Corella o la claredat amb què la vocació narrativa i les perfectes simetries de Les Ballets de Monte-Carlo perfilen personatges. Només en són uns exemples.

Aquell jove enginyer tècnic que a trenta-set anys començava a traçar els plànols de la dansa fins a aconseguir l'important fons documental que avui atresora, de la mà de Peralada ha capturat l'escena també en l'oasi de cada estiu de festival. Moviment i sensacions són captats en l'instant de floració. No debades aquestes fotos tenen també un deix de jardí en un dia de vent. Les temporades del festival i la mirada amb què Josep Aznar n'ha deixat memòria són una bona síntesi de seny i de tramuntanats esquitxos de rauxa. La dansa que els mou és la dansa que ens commou.

Joaquim Noguero
Crític de dansa de La Vanguardia